2024

La Gralla, Granollers

Els GERMANS VACCA us conviden a la inauguració de la seva exposició de dibuixos INTERFERITS.

L’1 d’octubre a les 7 de la tarda a LA GRALLA, Plaça dels Cabrits 5, Granollers

INTERFERITS 1/10/24 a 21/11/24

TEXT DE DECÀLEG
Després de Hans Bellmer, George Grosz, Leonardo da Vinci, Albrecht Dürer, Rembrandt van Rijn ,Edward Hopper, Michelangelo Buonarroti, Junceda, Antoine de Saint Exupéry, William Kentridge, Picasso, Egon Schiele, Joseph Beuys,  Käthe Kollwitz, Ramon Casas, Klimt, Aubrey Beardsley, Arimany, Jake & Dinos Chapman, Winsor McCay, Ingres, Munch, Apel·les Mestres, André Masson, Max Ernst, Ives Tanguy, Josep Maria Madorell, Rafael Sanzio, John Currin, Jean Fouquet, Bruegel, Botticelli, Tintoretto, Jan Van Eyck, Valdés Leal, Goya, Keith Haring, Piranesi, Gustave Doré, Amador Garrell, Toulouse Lautrec, Jackson Pollock, Francis Bacon, Raymond Pettibond, Enric Sió, Günter Brus, Dieter Roth, Otto Dix, Klimt.

Què dibuixar?

O per què fer-ho?

Perquè fer art no és solament un fet comparatiu.

No cal portar tota la història de l’art al cap per fer art. Però segons com, pot anar bé. I també malament.

Els consells, en art, no acostumen a funcionar.

Altra cosa és on queda classificat el treball, diguem-ne autònom, que segons Duchamp _que va iniciar-se en l’art fent dibuixos còmic-satírics a publicacions de principis del segle XX_ determinava en: bo, dolent, indiferent, déjà vu, i no experimentat.

Doncs intentar que el treball artístic encaixi en la primera o l’última.

Treballant acuradament, fins i tot a l’indret més delicat dels fems, amb el mateix tipus de connexió que existeix entre el cap, la mà, i la cal·ligrafia; i que aquesta connexió ens salvi de l’Alzheimer.

Atenció, és l’hora d’apagar el televisor.

Respectuosament, Germans Vacca 1 d’octubre de 2024

Posem que les vendes artístiques mundials, no l’activitat, les vendes artístiques mundials l’any 2023 van ser uns 65.000 milions de dòlars.

D’aquests, la meitat poden ser art contemporani; uns 32.500 milions.

El 40% va a EEUU, el 20% al Regne Unit, un 20% a la Xina, i el 20% que falta  és per a la resta del món.

Espanya no arriba a l’1%; i Catalunya?  

No ho sé, potser un 10% d’Espanya? 

Si fos així, serien uns 32,5 milions. A repartir entre adquisicions públiques, institucions, museus, fundacions, entitats, galeries comercials, fires, transaccions particulars; impostos, taxes i comissions.

No cal ser un expert en la matèria per a deduir que la perspectiva professional econòmica en aquest sector no és pas optimista.

Aquí, és coneguda la sentència “café para todos”, que s’ha aplicat quan ha convingut des de l’estat espanyol, i que val encara per als assumptes contemporanis en el sentit que hi ha cafè igual per a tots perquè de cafè només n’hi ha un, que cal repartir per a tothom; i això, naturalment és del tot irrealitzable; generant el que Thomas Bernhard en deia les existències artístiques aniquilades.

Això és escenificat a Catalunya quan un museu com el MACBA té catalogades 396 peces d’un mateix artista viu, 100 d’un altre, i n’hi ha una munió que superen les 50 adquisicions _ho he hagut de mirar dues vegades_ Artistes escollits per alguns empleats o funcionaris que han passat pel lloc, i han fet la seva jugada, i que en alguns casos, havent vist l’obra, ha de respondre a un concepte més alimentari que de vàlua artística.

Val a dir que artistes catalans que tenen o han tingut significació dins l’art contemporani _per exemple haver participat a la Biennal de Venècia_ no hi estan representats en aquesta col·lecció.

No obstant això, existeix una pulsió interna INDIVIDUAL que condueix a construir, mostrar, i explicar en alguns casos, el que, de forma general, en diem art.

A mitjan del segle passat, després de la segona guerra mundial, l’art contemporani va tenir un protagonisme sòcio-polític de nivell respectable _vegeu entre d’altres a Joseph Beuys_, i va ser prominent i influent en moltíssimes decisions preses per executius, governs, fundacions i grups d’influència;  perquè l’art es considerava essencial i associat al progrés dels sistemes democràtics.

En el lapse de temps des de llavors fins els nostres dies, aquestes consideracions han estat esborrades, al nostre país, de l’atenció pel poder polític, reduint-ho a una qüestió de compliment de programa, infrafinançat voluntàriament,  i afavorint projectes de denúncia social pseudo-periodística, qüestions d’identitat sexual, autoajuda conduïda, escapisme infantil, i cursa tecnològica delirant. Activitats que podrien pertànyer a d’altres regidories o conselleries, i que s’aglutinen en la coneguda fusió de Cultura & Espectacle; i últimament incorporant-hi, ja de manera al·lucinant: Esports.   

I per tant un cop anul·lada la possible influència electoral, els procediments d’art contemporani han estat desplaçats institucionalment cap al que ja es defineix com a la lúdica societat de l’espectacle total, tan ben descrita ja fa anys per Guy Debord en el seu icònic llibre La Societat de l’Espectacle.

Paradoxalment, o com a reacció biològica en aquest entorn amnèsic, i a voltes narcotitzat per sistemes d’influència de comunicació propagandística, es continua construint art, a voltes de manera rudimentària i maldestra; un procediment _del tot incontrolable pel poder instaurat_ en que es mostra i es rep art, el que permet que la individualitat cerebral s’alliberi de tota pressió i es mostri de forma ancestral i rebel enfront de sistemes aglutinadors de consciències grupals.

L’art no funciona com un sistema de comunicació convencional, l’art mostra, no demostra, obviant mecanismes ortodoxes de comunicació; i això pot provocar plaer i temor fora de control.

I ho saben, per això l’esmorteeixen.

Us desitgem un bon final d’ 1 d’octubre tot recordant el que va dir Jean Luc Godard, poc abans de posar fi a la seva existència, al ser preguntat com veia el futur del cinema. Va contestar que el veia com Catalunya, que té un molt difícil existir.