2024

Decideixo projectar la modificació electrònica de tres treballs d’Erik Satie, escollits pel suposat resultat acústic que s’obtindria en estirar extremadament la partitura i, de manera llisa, aconseguir un tempo mai vist ni sentit d’aquestes composicions; treballant des de l’òptica artística, més que no pas musical, i obviant les imperfeccions tècniques inevitables en la construcció – destrucció dels treballs de Satie, aquest rebel tranquil.

El resultat, segons el meu parer, construeix diferents possibilitats d’escolta, que varien des de qui no ha escoltat mai música de Satie fins a coneixedors i fans de la seva música, passant pels qui coneixen peces artístiques de “retard” temporal i/o conceptual, entre les quals cito Duchamp amb els seus vidres, ja molt humorísticament endarrerits en el seu temps, la magnífica peça de Douglas Gordon 24 Hour Psycho, la sentència temporal de Bruce Nauman Please Pay Attention Please, i diversos artistes i compositors minimalistes que han treballat sota aquest concepte de revisió i retard temporal.

Alguna cosa no ha de funcionar bé en el raonament humà perquè George Steiner ens digui que el malbaratament cerebral en la construcció de supòsits i idees no té equivalent en altres espècies. Espècies que, pel que sembla, podrien sobreviure’ns.

La idea de la caiguda en el temps, i de la possibilitat de modificar-ne la pulsació, per tenir més temps, per estar més temps en una cosa que a priori no en té, canviant així, potser de forma tramposa, el que abans ja havia estat descartat per la seva reiteració, en les repetides escoltes que van provocar la seva memorització.

Aturar la màquina cinètica i augmentar l’escolta, l’observació, en totes les seves variables, per obtenir un plus gratuït de temps i reflexió, tot esquivant la marea quotidiana i les runes TDAH que arrossega.