2024
Centre d’Art la Panera · Església romànica de Sant Martí
SENTÈNCIES ACÚSTIQUES DE VICENS VACCA.
Eeeeeoooooooooh!!
Aquell home beckettià que alçava el braç en la foscor en la sola presència d’una veu arribada del no res per a fer-li companyia, es revifa a sí mateix (i a nosaltres en el seu interior)en la solitud extrema que ens produeix l’experiència de FLY. Perquè l’experiència acústica d’aquesta peça s’exhaureix en l’instant mateix del seu inici en tant que tot allò que podria dir i que podríem escoltar davant d’ella queda dit alhora i manifestament en un qualsevol dels fragments que la composen encara que cap d’ells es proposi des de cap mena d’autoritat o d’instància moral limitadora de la nostra realitat com a subjectes individuals. Per aquest motiu es pot entendre FLY, en el seu autisme, com a un lloc de total bloqueig dels accessos que podrien acostar-nos a alguna forma de veritat i és amb la utilització de l’espai acústic que s’executa la construcció d’aquest lloc en el qual quedem atrapats en estat de despossessió total.
Cal doncs afrontar FLY activant en la nostra consciència, des de la inevitable repetició pautada per Vacca, tot un seguit de solituds que en realitat es podrien resumir en una de única. Fer-ho, enjogassar-nos en construir-ne una de sola, en condensar la totalitat de les experiències d’aquestes solituds en una de sola, una única solitud extrema, ens permetria l’acceptació de la dimensió còsmica dels silencis, els hiatus, en l’estructura temporal de la peça. Perquè és l’auto-referencialitat congènita del silenci la que s’expandeix com un teixit damunt d’aquesta obra, abraçant-nos en ella i sotmetent-nos a la convivència amb tots aquells altres “jo” que contenim, establint-la en un lloc que es defineix en la falta de sentit, un lloc allunyat de tota possibilitat certa d’obtenir-lo. Si hi ha quelcom de molt intens en l’experiència de FLY és precisament el fet que cal afrontar-la lluny de la recerca d’una causa primera que, de ser-hi, la acostaria tràgicament a les condicions d’allò creat, d’allò fet per la ma de Déu, quan FLY és sobretot una construcció ben humana.
FLY esdevé així la figura d’un dels nostres “jo”, el més marginal, marginal fins i tot en relació amb ell mateix. No és una excrescència però és tanmateix la mosca esquizofrènica que la produeix. Les sentències que s’hi reciten com jaculatòries no poden modificar aquest fet. FLY ocupa un espai de vol, el d’aquest insecte molest, que en el seu volar multidireccional ens encomana el desig de voler volar, i que al final ens situa en una tautologia que es resol en el voler voler, (ell) vol
voler. I és en l’aparició d’aquest subjecte el·líptic, l’Ell, és en la veu d’aquest ell que sorgeix (Vacca), que les sentències que composen FLY apareixen com el ressonar d’una memòria que havia quedat completament oculta en el nostre desig de voler escoltar a qualsevol preu fins i tot en l’absurd, el més complet absurd, en l’absurd absolut. Escoltar l’absurd és quelcom semblant a voler volar dins l’espai d’un so que no procedeix de la realitat sinó del territori de la ficció absoluta, poblat de figures
“altres” que també volen volar des de la seva forma de ser: blanques o negres. En mig hi quedem nosaltres, com suspesos en un lloc que és “l’enlloc”, amarats d’una suor freda, en grisalla, descolorida, habitant d’aquella pesantor que ens envaeix quan l’excés de beguda ens col·lapsa.
Ens embriaguem doncs amb els blancs i amb els negres, ens enfrontem a la feinada que suposa acostar-nos a una obra seductora que ens buida de sentit mentre se’n buida també a ella mateixa. Escoltem la veu sentenciosa de FLY, la introvertim, quedem perduts en el seu “no lloc” i ens abonem a aquesta pèrdua: no queda marge estètic ni filosòfic per alçar-nos en un vol que no sigui vertiginós. La cadència de la veu d’en Vacca és l’únic refugi del qual disposem per a alleugerir els danys de la caiguda que ens sobrevindrà. Quedarem atrapats entre els blancs i els negres i els seus capricis combinatoris que ens impediran arrelar en cap dels seus pressupostos. Quedarem atrapats entre la ferralla dels mots i les notes, accidentats, quedarem esclafats com una mosca assassinada amb el cop sec del diari del dia i que caurà a terra en un altre vol curt definit per la inconsciència i la insensibilitat pròpia dels cadàvers.
Ara cal reflexionar una mica més sobre aquest model de defunció perquè abans hem afirmat que l’esdeveniment sorgeix no pas de la realitat sinó de la ficció. És a dir que es tracta d’un model extremadament sòlid en tant que al teatre del món (ho sabem com a mínim des del Barroc) tots els personatges prenen el seu hàbit blanc o negre, tots ells participen d’alguna confraria que es desplega entorn de la voluntat de dir allò que no es pot dir des de cap forma de llenguatge. Són xerrameques muts, actors immòbils, sobrevivents del drama de la representació. Així, tota aquesta cantarella d’en Vacca ens fa patir perquè és un silenci a crits com el d’aquells versos d’en Char: “no sé com callar, no sé com cridar”. Encara que cal acceptar que en Vacca recita amb una gran fredor i calma, no podem estalviar-nos la tremolor del no comprendre, del no comprendre que allò que ens arriba està invadint el nostre espai i que ens arrossega cap a un lloc parcial, interessat, que és aquell que volen ocupar totes les bones obres d’art i que ens permet de fer-ne un veritable lloc d’experiència.
Però passa que nosaltres només volíem volar perquè algú ens deia que algú altre ho estava fent. És una paradoxa i un misteri que les obres d’art produeixin en nosaltres un sentiment proper al de la fe, que és sempre, i naturalment, una forma de l’engany. Creure que algú et parla per a afirmar que algú, blanc o negre, vol, vola o vol volar és una decisió que en el context de la recepció d’aquesta obra és imprescindible. Cal creure-ho per sobreviure a l’acta de defunció que s’hi configura i tenir tot seguit la oportunitat de pensar que ja no fem part de l’espai de la representació, que romandrem vius a l’interior de nosaltres mateixos, aquell lloc fosc des del qual algú ens crida tantes vegades que els blancs i els negres volen volar.
Pep Agut
Març de 2019
